Presone
de Turi, 1929. In die de oe Antoni Gramsci cumintzeit a istèrrere sas
notas de su primu cartulàriu. Su fascismu teniat idea feras, giai
s’ischit. In primis sa de ochìere pensu e ànimu in cada intelletuale
aversàriu. E su rivolutzionàriu sardu, cun
s’ideale suo, fiat duncas su bersàlliu perfetu. Nointamen soledade e
tzensura, Gramsci nch’ammanieit però, pàginas de vàllia e de primore.
Meledos chi galu oe sunt matèria de istùdiu in totu su mundu. A bìvere
suta pressione e in isolamentu influeit pro seguru, e difatis sos
iscritos (agigu diferentes dae sas anàlisis de s'Ordine nuovo) nascheint
prus serentes meda a sa produtzione sotziològica. Ma b'at chie
cunsiderat faddina a interpretare s'òpera sua comente a una furriada
cunforma a su sovietismu. Ànimu e cussèntzia comunista fiant firmos,
costoidos cun grandu gelosia in una carena minuda e bìdrina. Ca sas
prospetivas de sa rivolutzione in otzidente e sos cuntzetos de egemonia e
de cunsensu los impreèint pro pintare unu Gramsci gradualista. Pròpiu
gasi, nointamen sas chistiones ligadas a su partidu, “Prìntzipe
modernu”, e sa punna sua chi no abandoneit mai. In
sos cartulàrios agatamus finamentas s'indàgine de su Risorgimentu
(rivolutzione chi sa burghesia italiana no acumpreit, subalterna comente
fiat a sa nobiltade e impotente cara a su problema agràriu); sa crìtica a
Benedetto Croce; sas temàticas ligadas a su folclore e a sos
intelletuales; sa chistione meridionale; unos cantos meledos in contu de
crìtica literària.
