In die de oe, su 1931, suta su fascismu prus rebestu, fusileint a Micheli Schirru, pro aeret petzi pensadu de nch'ispèrdere a Mussolini. Schirru, anàrchicu sardu, nàschidu in Pàdria su 1899 e pesadu in Putumajore finas a sos sèighi annos. Posca a rodeu intre Itàlia, Frantza, Germània finas a su disterru, pro divènnere tzitadinu de sos Istados unidos, su 2 de santandria de su 1920. Torradu a Europa, a Frantza, a bia de nadale de su 1930, teniat un’idea ebbia: ochìere a Mussolini comente mèdiu ùnicu pro nche derrùere su fascismu. Su 2 de ghennàrgiu de su 1931 moveit dae s’istatzione de Parigi a ue nche l’aiat acumpangiadu Emìliu Lussu, grandu amigu suo e cussigeri. Cròmpidu a Itàlia, su pensu suo s’ispaineit in totue. Su restu est istòria connota. Protzessadu de repente pròpiu pro s’idea malassortada, retzeit sa sentèntzia de cundenna sa die in antis de sa furca. Su dispositivu fascista serraiat cun una frase presumida càrriga de òdiu e de barra: «Peruna clemèntzia e perunu cunsideru. A chie atentat a sa vida de su dutze, atentat a sa mannesa de s'Itàlia e atentat a s'umanidade intrea, ca su dutze est patrimòniu de s'umanidade. Morte siat cun su mèdiu de su fusile». Sa die de sa dispedida, ferros in burtzos e bilandra in cambutzos, nche crompeit, suta sas imbèrghidas de sos iscuadristas, a Casal Braschi pro s'esecutzione. E in cue sa timòria sua si mestureit a s'ispantu, cando si fiat sapidu chi unos cantos mìlites sardos aiant espressadu rechesta pro pòdere leare parte a su plotone ferale. Tando, cando li pregonteint si teniat unu disìgiu particulare in antis de nche codiare custu mundu, serreit sos saliares e isteit a sa muda, sos ogros bìdrinos cara a sos cunterràneos suos. Comente nche carrigheint su corfu a sa canna de su muschete, aboghineit duos faeddos ebbia «Bivat s'anarchia!», cun totu s'alenu chi galu nche costoiat in unu corpus istrìgile e patidu.
