 |
| Mialinu Pira e Joseph Heller |
Su noighentos est istadu sèculu nòdidu pro sa literadura mundiale. Froeddas literàrias e poèticas brotaiant pagu prus o mancu in totue. No est cosa a los mentovare totus. Bi diat chèrrere un’àteru sèculu petzi pro bi reventire a li dare unu sestu a s’elencu. Cunforma a sa capatzidade chi cadaunu tenet de apretziare sa bellesa e s’arte, bi podet àere autore mègius o peus, ma unos cantos nche bàrigant a beru su liminàrgiu de sa genialidade. Duos subra de sos àteros meressent unu mentovu particulare fintzas si unu cun s’àteru paret chi non b’intrent belle nudda.
Sunt Joseph Heller e Mialinu Pira. Unu est s’autore de Comma 22, una crìtica crua e sìntzera a sa gherra e s’àteru est s’autore de Sos Sinnos, una crìtica a s’òmine in generale e a sas trassas suas e un’atu de istima pro totu su Criadu. Òperas chi a chìnnida prima e in contu de sentidu, nche sunt a tesu chilòmetros e chilòmetros, una dae s’àtera. O forsis sunt prus a curtzu de cantu non si potzat pensare. Baddu si… B’at però duos anèddotos o - podet èssere - duas paristòrias, chi nche collint ambos iscritores a pare e los ponent , pro nàrrere, a cumone.
Unu pertocat a Heller chi b’aiat postu sete annos o barda a nche concruire s’òpera sua. A unu giornalista frantzesu chi l’aiat iscacamurradu chi non bi esseret reventidu a nch’ammaniare un’àtera òpera mègius de Comma 22, s’autore aiat rispostu cun una pregonta: «Ello a ite, a tie ti costat chi àtere bi siat resèssidu, a bortas?»
E s’àteru pertocat a Mialinu chi - pro sòlitu - sas cosas de nàrrere non nche las imbiaiat cun sa posta. A Antoni Satta, su giornalista e iscritore gavoesu, in una de sas lìteras chi costumaiant a si cuncambiare e in ue li pregontaiat ite, a bisu suo, cheriat nàrrere a èssere sardos, l’aiat rispostu: «Antoni istimadu, dae sa pregonta chi m’as fatu nche sejo chi no apas cumpresu bene cun bene ite e chie so deo. Deus ti sarvet dae sa resèssida, dae sa richesa e dae sa fama, amigu me’ ca non b’at cosa prus fea e trampadora. Semper e cando non tocat a mie a ti privare de s’illusione de bìvere. E tando ti naro chi si deo essere ricu, su chi dia fàghere a primu diat èssere a mi mudare su nùmene, s’intragna, sa bidda in ue so nàschidu, in finitias totu! Comente costumat sa gente de tzitade. Ma mi paret, repito, chi tue non nch’apas atinadu chi deo istimo a machine sa perfetzione caduca de su sardu chi nche giugo in intro. Est una veridade chi non potzo no atrogare. Una veridade chi guvernat totu sas àteras. Nois semus sardos. Ne òmine nen fèmina de peruna àtera natzione in su mundu – si bi pensas bene – podet nàrrere sa matessi cosa. Ista·de·bos in salude. Miale.»
