 |
| Deretos Archìviu Tzentrale des'Istadu. Url imàgine |
«Totus sos partidos chi cherent
aderire a s'Internatzionale comunista devent mudare nùmene. Cada partidu
si devet cramare Partidu comunista (setzione de s'Internatzionale)».
Gasi nargeit su de 17 (de sos 21) puntos aprontados in Pedrugradu dae
su segundu cungressu de su Comintern, su partidu de sa rivolutzione
mundiale nàschidu duos annos a pustis de sa russa. In intro de su
Partidu sotzialista italianu sos inditos de Lenin bengeint regortos dae
sa fratzione comunista. Est a nàrrere dae sos astensionistas de Amedeo
Bordiga, dae sos massimalistas tertzinternatzionalistas de Bruno
Fortichiari e dae sos ordinovistas de Antoni Gramsci. Aunidos in sa
"motzione de Imola" conchisteint su 34,27% de sos cunsensos in sos
cungressos provintziales. Ma, a dae chi sa majoria de Serrati fuit pro
s'unidade de su partidu (e duncas contrària a s'espulsione de sos
riformistas de Turati), sa fratzione, a coa de su cungressu sotzialista
de Livorno, disinneit de si tramudare in partidu. Fiat su 21 de
ghennàrgiu de su 1921.
Sa partzidura non nascheit dae su nudda.
Cara a sa prima gherra mundiale sos sotzialistas italianos, a manera
diferente dae àteros partidos de sa Segunda internatzionale, non
nargeint chi emmo a su cunflitu, ma nemmancu chi nono («ne aderire nen
sabotare»). Sos bolscevicos russos nargeint imbetzes chi tocaiat a «tramudare sa gherra imperialista in gherra tzivile»
pro nche bortulare su capitalismu. Est a nàrrere disfatismu
rivolutzionàriu. Est a nàrrere gherra a su guvernu e a sa burghesia de
sa matessi natzione. Àtera chistione de importu fuit sa de su ruolu de
su partidu cara a s'ocupatzione de sas fàbricas. In cue bi fuint sas
diferèntzias intre sos ordinovistas de Gramsci, chi bideint in sos
consìgios operajos sa base de sa sotziedade noa, sa dereta de su
partidu, chi controllaiat sa Cgl, e sas positziones massimalistas, chi
non fuint capatzes de frunire una prospetiva rivolutzionària a sa pesada
proletària.
Su cungressu sotzialista de su 1921, su de 17,
crompeit a pustis de custa derrota. E su Partidu comunista de Itàlia
(cun cuntierras intre Gramsci e Bordiga pro su chi pertocaiat sos
Arditos de su pòpulu e sa tàtica de aprontare pro su chi ateniat a su
Psi) comintzeit a si mòvere in sinu a s'isvilupu de sa reatzione
fascista, obligadu, luego, a sa clandestinidade. Dae tando in susu,
s'istòria de su Pcd'I est istada s'istòria de sa presonia de Gramsci e
de sas diretivas de Mosca: in antis estremistas e setàrias (cando si
naraiat chi sotzialdemocràticos e fascistas fiant sa matessi cosa) e a
pustis furriadas a dereta (cando si imponiant sas alleàntzias cun sas
burghesias in sos frontes populares). E galu: est s'istòria de sa
Resistèntzia e de su partidu nou de Togliatti a pustis de sa furriada de
Salerno; sa de su prus mannu partidu comunista de s'otzidente sende chi
fiat però riformista; sa de sa derrota de su "sotzialismu reale" e de
sa Bolognina. Cun un'àtera mudada de nùmene. Un'istòria chi si
contraighet, a bias lughente, a bias iscurigosa, ma chi cheret connota.
