 |
| Deretos Susana Vera (Reuters). Url imàgine |
Sa parèntesi caòtica aberta cun sas
eletziones de su 20 de nadale de su 2015 l'ant serrada eris. A Mariano
Rajoy, ghia de su Partidu populare, l'ant torradu a elègere comente
primu ministru de su guvernu ispagnolu. 170 sos votos otènnidos (137 dae
su grupu suo, 32 dae Ciudadanos e unu dae Coalición Canaria); 111 sos
contràrios (Unidos Podemos, sos catalanos de Erc e Cdc, sos bascos de Eh
Bildu e Pnv in pare cun 15 sotzialistas dissidentes). Ma s'eletzione de
Rajoy l'at permìtida s'astensione de su bonu de sos deputados de su
Psoe (68).
Sa furriada astensionista rapresentat duncas unu intre sos
passàgios prus graes de s'istòria de su partidu fundadu in su 1879 dae
Pablo Iglesias Posse. Palas a muru, sos majorales de sa rosa in su
pùngiu ant preferidu a fàghere comintzare sa legisladura: sa timòria
fiat sa de torrare a assagiare sa derruta contra a sa dereta e,
mescamente, sa de pèrdere s'egemonia a manca contra a s'alleàntzia intre Podemos e Izquierda unida.
Ma, in prus de sos 15 chi ant naradu chi nono a
Rajoy, b'at àpidu àteras cunsighèntzias: Pedro Sánchez at annuntziadu
chi at a renuntziare a s'iscrannu suo pro sighire a gherrare a tales chi
b'apat unu Psoe «autònomu e istesiadu dae su Pp». Rajoy, como, at a
guvernare cun una minoria parlamentare e at a ricatare sos sotzialistas a
cada giru, minetzende s'isorvimentu de sas Cortes.
Pro Pablo
Iglesias de Podemos, custu acadessimentu rapresentat «s'epìlogu de unu
paisu betzu chi si nch'est morende»: «B'at un'Ispagna noa chi non timet
ma sufrit – at annantu, manigas pinnigas che a semper –. A tardu o a
chitzo at a guvernare».
