Pàrrere de Màuru Piredda
Si Luciana Castellina est sa pitzoca de su
sèculu coladu (cunforma a su tìtulu de unu libru suo), Pietro Ingrao
fiat su pitzocu de su sèculu acumpridu. Si nch'est andadu oe, faghende
ismentigare a prus de carchi opinionista de manca, chi dae tempus aiat
preparadu su “cocodrillu”, is fainas (bonas e metzanas) suas.
Militante comunista e partigianu, deputadu de su Pci dae su 1950 a su 1992 (presidente de sa Càmera dae su 1976 a su 1979), giornalista diretore de l'Unità pro 10 annos (dae su 1947 a su 1957), rapresentante de sa “manca” interna contra a is megioristas de Amendola, esponente de is contràrios a sa fine de su partidu comunista prus mannu de s'otzidente. Custu est su chi costumat a repìtere.
Ma est pretzisu a mòvere dae su chi issu, a calicunu, naraiat: «no m'ais cumbìnchidu». Tando podet èssere chi sa natura de sa manca italiana de oe, est a nàrrere sa de «non cumbìnchere» sa gente sua (su Pd ddu faghet cun profetu ma cun àtere), dipendat dae s'atacamentu a custa figura onesta e galana. Una figura chi però, pro no àere barigadu is lìmites de su togliattismu, personìficat sa derrota de una grandu traditzione riformista tinta a ruju (baddu si Berlinguer aiat vìvidu finas a como...).
Ddoe at àpidu prus de un'ocasione in ue Ingrao s'est firmadu a mesu tretu: in su 1956 cun is eventos ungheresos aiat cundennadu sa pesada anti-burocràtica imbetzes de defensare is cossìgios operajos; in su 1969 aiat votadu s'espulsione de is cumpàngios suos de su Manifesto a pustis de ddis àere dadu impèllida; in fatu a sa derrota cilena no aiat cuntrastadu su compromissu istòricu; cun s'agabbu de su sotzialismu est-europeu no fiat renèssidu a s'opònnere de su totu a su Pds, intrende·bi.
Ingrao at vìvidu is ùrtimos annos suos in intro de is manifestos eletorales de sa manca “arcobaleno”, de sa lista comunista (Rifondazione, Pdci e àteros) pro is europeas de su 2009, de Sel. Est a nàrrere, de sa fundaritza de su Pci sena peruna ispera de egemonizare giòvanos e traballadores. Oe vivet in s'esperièntzia grega, esèmpiu de una manca cròmpida a su podèriu e serente a su sentidu togliattianu, berlinguerianu e ingraianu. Una manca chi no at a cumbìnchere prus sa gente sua comente ant a comintzare is efetos de sa firmada a mesu tretu de Tsipras e de Syriza.
Ca chie non tenet memòria tenet unu memorandum.
